El nostre bloc gastrònom i de tasts

Darrera

Joël Bistronomic

Quan tenim tan prop d’on vivim el restaurant revelació de la C. Valenciana 2011, és qüestió de temps que la colla gastronomica Cinc Ceps anem ha fer-li una visita. Si a més el seu cuiner, Rafa Soler, és el guanyador del VI campionat d’Espanya a la millor barra de pintxos i tapes, la cosa ja corre pressa.

Teníem ganes de conèixer a un del restauradors de referència de la denominada nova cuina valenciana, i després de diversos intents el 26 d’abril al final concertarem una cita per a anar a dinar. Com de costum, el menú estava tancat, però aquesta vegada per la complexitat del mateix, no ens vam posar d’acord en la temàtica dels vins a dur, així que al final vam optar per vins negres de Montsant, blancs amb fusta i alguna que altra sorpresa friki que tant ens agraden.

El restaurant es troba en l’avinguda d’Alacant de Dènia, i és un local no massa gran, sense gairebé decoració, modern, però molt acollidor. En arribar, el cuiner Rafa Soler ens dona la benvinguda cordialment i marxa ràpidament a la cuina, però com el local és menut continuem la conversa, ell a la cuina i nosaltres a la barreta de fora, mentres feiem temps per que arribaren tots. Abans de seure a taula varem brindar amb un Gramona Imperial que va portar l’amic Guillermo,  per tal celebrar el seu recent nomenament com millor sumiller de la C.Valenciana 2012.

 

Ja a taula ens servixen abans de tot un pa d’oli molt bo. Cal dir que el pa sempre el fan ells i de varis tipus, entre bo que estava i l’hora que era va desaparèixer en un tres i no res.

Com a aperitiu-primer entrant ens van servir un fetge de rap, àcids, amargs i picants, un excel·lent i sabrós fetge de rap tractat com si fos un micuit de fetge d’ànec amb un atrevit i conseguit contrast de notes àcides i amargosses i un toc de pebre.

Vam continuar amb un carpaccio de gambes amb alvocat, algues i cítrics, que amb una textura arriscada i un, tal vegada, excés de llima va ser del plats que menys van agradar. Amb aquests dos entrants ja intuiem que aquell dinar no deixaria indiferent ningú i que el joc de contastos i textures seria la nota dominant.

Seguirem amb una amanida de tonyina fresca, caparres i tomaques. Més que amanida un consomé, però molt gustós i refrescant. Per acabar amb els entrants varem tastar una cebeta amb formatge de cabra, anxoves i olives negres, que amb molta elegancia anava lligant tots els components (tots prou extrems) amb un encert considerable, de lo millor.

Per al plat principal vam tastar una costella amb albergina acompanyat d’una salsa de rovell d’ou amb mostassa. Plat molt correcte amb la costella confitada que es desfeia a la boca i el punt exacte de mostassa, però per a ser el plat principal molt escàs.
De postre, una poma, curry, coca maria i cacaues ensucrades. Un mos dolç que amb el toc del curry li donava una visió molt curiosa.
A la sobre taula i mentre feiem els cafés, el secretari de la colla va traure els estatuts oficials dels Cinc Ceps per tal que els signarem i poder començar el procés de “legalització” de la nostra colla. Amb Rafa Soler assegut a taula compartint conversa vam arribar a ben entrada la vesprada.
En fi, una cuina la del Bistronomic, amb molt de joc de contrastos de sabors i textures. Amb un cuiner que domina les tècniques més vanguardistes, i té cura pel producte de pròximitat. Creacions arriscades, unes més aconseguides que altres, però que no deixen indiferent ningú. Sorprenent i arriscat, res és el que pareix, una bona manera de deixar-se introduir en el que anomenen la cuina creativa.

 

Un cuiner a l’escoleta, tota una declaració de principis

Quan arribes al xicotet poble de Sagra comences a intuir com un cuiner de l’alçada de Julio Vargas a anat a parar a un lloc com aquest. Als lligams familiars, que de segur que hi ha, s’unix una tranquil·litat que convida a la creació sense presses, a tindre més temps i inspiració per a investigar, per a provar coses noves, lluny de les presses i exigències dels restaurants de renom.

El restaurant es troba ubicat al bar de la piscina municipal, on suposem que antigament hi era l’escola del poble, i té una  terrassa al davant on de ben segur serà una meravella gaudir a les nits d’estiu. Una vegada dins, l’establiment és moderadament ampli i molt lluminós amb un mobiliari modest però funcional (les taules son les mateixes que teníem en el col·legi) i una cuina xicoteta i a la vista, on el cuiner deu fer filigranes per traure la feina endavant.

Nosaltres vam anar a dinar el dia 28 de març. Com feia un matí de ple sol, mentre esperàvem a tota la colla, vam fer unes cerveses a la terrassa.Com normalment fem, el menú ja estava aparaulat i tancat amb el restaurant, i per a aquesta ocasió vam decidir maridar-lo amb vins monovarietals de Monastrell.

 

La sala del restaurant està perfectament comandada per la germana de Julio, Alicia, que amb una eficiència digna d’admiració, servia i explicava tots els detalls dels plats amb molta soltura. Mentres anàvem acomodant-nos i comentàvem l’ordre en qual aniríem obrint els vins ens van servir un aperitiu que allà anomenen “Pa i Calentet”, una torrada de pa amb “all i oli” gratinat, calentet i molt gustós.

Clavats en farina, i mentres encetàvem les primeres ampolles de vi, amb el Beryna i Juan Gil al capdavant, el dinar va començar amb una amanida de capellà i formatge fresc, seguirem amb uns minxos de cavalla i recola certament emocionants i acabarem aquesta primera part amb un ou “poché” amb abadejo, puré de col-i-flor i espàrrec.

Per a la segon part de l’àpat vam continuar amb la truita de cansalada, que malgrat agradar probablement va ser el plat que més controvèrsia va crear, més que res per la seua contundència. Abans del plat principal, i com a sorpresa ja que no estava en el menú, ens serviren un arròs caldós de verdures de temporada, de sabor excel·lent però amb una textura massa sencera per al nostre gust, coses de les noves tècniques de cocció.Com a plat principal, gaudirem d’un extraordinari corder confitat amb blat picat, qualsevol lloança es quedaria curta per tal d’explicar les bondats d’aquest plat, tant en el sabor com la seua textura.

Mentre anàvem votant l’elecció dels vins que més ens van agradar, vam passar a les postres. Hem de dir, que per un error de comunicació ens van servir dos postres. Primerament vam tastar el que teníem al menú, un flam d’arrop, que va resultar senzillament genial, d’eixos postres que romanen molt de temps en la ment dels que tenen la sort de tastar-los. Rendida devoció i admiració eterna per a este magnífic i delicat postre.

 

L’altre postre, per si encara no havíem menjat prou, va ser una crema de xocolate amb iogurt. Com és costum a la colla si el temps ens ho permet, i l’àpat ha sigut extens, vam fer uns gin tonics a la terrassa per digerir i fer un xarram amb el cuiner responsable de tant gran dinar. Vam passar bona estona mentres Julio, home modest i reservat, ens contava les seues aspiracions més properes del seu nou restaurant, i ens va convidar a visitar l’hort on planta les verdures que utilitza al restaurant, però sincerament no ens podíem menejar. En acabar, com qui no vol la cosa, se’n va anar a ajudar als obrers que estaven fent-li una bancà al costat de restaurant per a cuinar paelles..

En fi, un restaurant molt, molt recomanable. Julio Vargas fa una cuina amb productes tradicionals, de proximitat, amb una cura en la presentació dels plats, però amb una tècnica molt depurada que aporta qualitat i sabor a una matèria prima tractada amb molta estima i coneixement. A més, racions generoses, bon servei i un preu molt ajustat. Gran! Molt gran!

Cinc Ceps

Bombolles per a la festa nacional suïssa

Malgrat haver deixat fa temps les rigors caloroses de l’estiu, seria injust no fer la crònica de la quedà de la colla del mes de Juliol. A més, si hem arribat a la conclusió de que va ser una de les millors del any, i volem deixar-la com a fixa, per alguna cosa serà. A la colla hi ha una norma no escrita que diu que quan un dinar/activitat/visita ens agrada molt , intentem repetir-la. La visita al “Barranquet” d’Ontinyent per la Coca de Fira, la visita al C.D.T, la especial de Nadal, etc, són algunes mostres.

Estem segurs que per a la colla gastronòmica Cinc Ceps, l’activitat per al mes de juliol en avant serà la mateixa: saladura, gamba roja de Dénia i escumosos al riu rau de Gabino, compartida amb la colla gastronòmica Il Culatello i celebració del dia Nacional de Suïssa (que és dia 1 d’agost, però celebrem la trobada de juliol). Anem per parts, que es perdreu.

La nostra colla, com ja sabeu, és un grup de gent molt diversa. Amb cercles d’amistats diferents barrejem gent jove i de més edat, de la costa i de l’interior, empleats, jubilats, empresaris i funcionaris; cada u de son pare i de sa mare, però amb la cosa en comú que tots coneixeu. La nostra manera de funcionar, participativa i oberta a tothom, ens ha fet conèixer gent molt interessant. Un d’eixos descobriments ha segut Gabino, un veterà xilé-suís, amb una afició (i devoció) per el bon vi i la gastronomia en general com pocs. Quan ve a Oliva, que ve a ser tots els mesos, i sempre que coincidim amb les dates no falla mai. El cas és que Gabino (con no podia ser d’altra manera) també té a Suïssa la seua colla gastronòmica, Il Culatello, que agafa el seu nom del famós embotit que fan a la província de Parma. Sempre ens parlava de que férem una trobada les dos colles ací a Oliva, més concretament al terme de Piles, on ell té un riu rau amb piscina preparat per a este tipus d’events. Nosaltres, clar, no li vam dir que no, però certament en un principi tampoc teníem massa fe.

Dit i fet. Al principi d’estiu ens va avisar que se’n venien cap ací, en un d’eixos viatges gastronòmics de dos o tres dies que fan ells, i teníem que quedar per dinar. Vam pensar en alguna cosa que no necessitara massa preparació i que fóra representatiu de la nostra tradició culinària. En poc de temps vam arribar a la mateixa conclusió: assortiment de aaladura, tomaques del terreny i gambes de Dénia, sense erro possible… Maridatge? sens dubte, vins escumosos.

Com som gent de món, vam enviar al nostre “home dels mil recursos” a per les viandes. Com no podia ser d’altra manera també coneix a un pescador de Dénia que podia traure les gambes, de mica en mica, a molt bon preu (sí, la llegenda és certa!!).Tres quilos va traure l’amic (i hui president de la colla) Pep.

El dia escollit vam quedar al Tast, on Guillermo tenia preparades la caixa de tòniques i la Hendrick’s, i les gambes bullides i preparades, per tal de marxar cap a Piles tots junts. Abans d’anar-nos el nostre sommelier va tindre la idea d’agafar una caixa d’ostres per a completar el menú.

Al ser estiu va ser una trobada molt nombrosa, fins i tot el Cep número 1 va acudir, i a més de interessant des de la vessant etnogastronòmica, va ser molt divertida. El riu rau està envoltant de tarongers i és de fusta. Quan vam arribar estava tot ple de banderes suïsses i dels diferents cantons del país. Gabino ens va explicar que era la festivitat del dia nacional suís i que com a bon patriota havien decorat el lloc (a més de comprar una traca que vam botar més tard).

Malgrat estar tot per fer, prompte vam anar per feina. “Els cunyaíssims” van preparar la saladura, d’altres rallaren tomaques, Guillermo obria les ostres, els altres refrescaven els vins, etc. En pocs minuts una taulà ben parada, ens oferia un festí gastronòmic immens.

El dinar no va decebre i la qualitat del producte ens va fer recordar el valor de certes viandes cada vegada més difícils (per diferents motius) de gaudir. Anxoves, melva, freses (huevas), bacallà de diversos tipus, tonyina de sorra, bonyitol ver, capellans, clòtxina, acompayats amb pa, oli i tomaca ratllada, junt a les ostres, van servir per fer un aperitiu (i quasi dinar) màgnific.

Després, per dinar, vam poder fartar-nos de menjar eixa joia gastronòmica que és la gamba roja de Dénia, que no necessita que vos expliquem res d’ella.

Acabat el dinar, mentre Guille preparava els gintonics i abans d’anar a la piscina, el nostre amfritió, va fer un xicotet discurs (bo, més bé llarg). Vam estar a gust, molt, no sols pel dinar. El lloc i la companyia van fer molt. Fert-te un gintonic i un davidoff dins de l’aigua, en juliol, després d’aquest festí, això no té preu.

En general els escumosos que vam beure van tindre un nivell molt alt. A destacar com a descobriment (alguns ja els havíem tastat) els caves Refugi de Loxarel i Naveran Odisea. La resta de caves tots amb una gran qualitat. D’entre els champagnes els clàssics Imperial de Moët & Chandon,  el Cuveé Brut de Piper-Hiedsieck i el Brut etiqueta groga de Veuve-Clicquot, com sempre sense decebre. Una sorpresa interessant va ser el Vintage 2004 de Louis Roederer. Els champagnes millesimé solen ser una delicia!

Cinc Ceps va tornar a la Vall d’Albaida

La reunió d’octubre la vam celebrar dimarts 25 i, per tal d’afavorir la presència dels amics provinents d’Ontinyent , i aconsellats per Juan que n’era coneixedor, vam acordar dinar a Casa Clareta a Rugat en plena Vall d’Albaida. D’aquesta manera van acudir cinc components d’Ontinyent i sis de la Safor (Oliva i Gandia).

La temàtica proposada per a l’ocasió va ser la DO Utiel-Requena.

Menjars Clareta és un restaurant situat a Rugat on fan, en general, cuina tradicional de la comarca amb una carta bastant variada i amb un menú diari a preus econòmics.

El fort del restaurant (com podeu veure ací) són els entrants, a més de la carn a la pedra que l’ha fet famós (encara que nosaltres vam optar per un arròs com comentarem després)

Una vegada asseguts a taula (cal dir que estàvem un poc comprimits perquè ens vam presentar un més dels llocs que havíem encomanat) vam començar per una Ensalada Clareta, amb una salsa molt peculiar, que la feia diferent del que és habitual en les ensalades que es veuen per ahí, i de la qual no vam poder traure el secret perquè era això, un secret.

A continuació ens van presentar un Mosset de botifarra amb pasta filo que, en opinió de la majoria, va ser el millor entrant. Va seguir un Dàtil enrollat amb cansalada que va resultar un poc vulgar i no molt millor que els que es veuen per tot arreu.

 

L’últim entrant si que va ser ben apreciat per la seua originalitat i sabor. Es tracta de Formatge amb melmelada de figues que feien una molt bona conjunció.

Com a plat fort havíem pactat Arròs melós amb rap, carxofetes, boletus edulis i cigaletes.

La primera cosa que ens va sorprendre va ser el nom perquè no era ben bé melós si no bastant caldós. La justificació del restaurant va ser que érem molta gent i que si el feien més melós acabaria molt sec per escudellar-nos tots. En fi.

Una altra cosa sorprenent era la presència de carxofes en un restaurant de cuina tradicional al mes d’octubre perquè no es tracta d’una verdura molt de la temporada.

El sabor de l’arròs, no obstant, era bastant correcte. Si tornem un altre dia però optarem per la carn a la pedra que sembla ser més de les especialitats de la casa.

Els vins aportats pels cinccepers van ser en l’ordre que els vam consumir:

 

– Sybarus fermentat en barrica ( varietat autòctona bobal) de Bodegas Torroja.

 

– Capricho ( cabernet sauvignon i merlot al 50%) de Bodegas Palmera

-El Beso de Frechenna (bobal) de la bodega del mateix nom

-Emilio Clemente 2004 (tempranillo 50%, merlot 25%, cabernet sauvignon 15% i bobal 10%)

– Corolilla Reserva 2002 (bobal) de Bodegas Murviedro

– Pasión de Bobal  (bobal, naturalment) de Bodegas Sierra Norte.

– Bassus (pinot noir) de Bodegas Hispano-Suizas

– El árbol blanco 2005 (bobal, tempranillo, syrah, merlot i cabernet sauvignon) de Bodegas Dominio de Aranleón.

 

Per acabar ens van servir un assortit de postres de la casa acompanyat d’una mistela de la Marina.

 

Després del tast, com és habitual, vam fer una selecció dels vins tastats amb el següent resultat:

1r Bassus

2n El Beso de Frechenna

3r El árbol blanco

Resulta que la varietat no autòctona pinot noir va poder amb les varietats més comunes a la DO.

D.O.Alacant a Les Terrasses de la Torre

El passat dia 30 de setembre, després de alguns ajornaments, per fi vam poder anar a visitar el restaurant “Les terrasses de la Torre” en Gata de Gorgos. Molts ja havien anat de manera individual, però malgrat açò teníem ganes d’anar tots els “Cepaires” a gaudir de la seua cuina casolana, i autèntica de la nostra comarca veïna de la Marina alta.

Per motius circumstancials, va ser esta una de les convocatòries menys nombroses de totes les que hem fet fins ara, però no li va llevar ni una mica d’encant al dinar. La temàtica vitivinícola triada per a l’ocasió va ser la D.O. Alacant, i amb les nostres botelles ens vam plantar al restaurant, quasi 40 minuts més tard de l’hora que havíem quedat amb Salvador, propietari del restaurant.

El lloc està emplaçat en mig del terme, entre Gata i Xalò, rodejat de pins i amb una bonica vista, sempre que no mires massa cap a la part de l’autopista.El local és gran, res pretensiós, dividit en menjadors més menuts i una terrassa que promet grans moments als dies d’estiu, la decoració fa regust a temps passats, i és que podem dir, per la seua trajectòria, que estem davant d’un restaurant d’eixos de “tota la vida”.

Abans de dinar, mentres esperàvem als ressagats, vam prendre una cervesa realment excel·lent, una A.K. Damm de sabor suau va fer l’espera una mica més curta.

Una volta presents quasi tots, (el cep número 5 seguia perdut amb el cotxe per la serra), i amb un horari quasi més de berenar que de dinar, vam encetar les primeres botelles de vi per tal d’oxigenar-les, mentre prenien nota de la comanda. Com sempre, ens vam deixar aconsellar. Mentre servíem unes copes del primer dels vins que vam tastar, un Enrique Mendoza Petit Verdot, que vam arribar a la conclusió que no era encara el seu any, massa tanins, molta verdor.

En eixe moment va seure a taula Salvador, portant la seua botella de vi, per dinar amb nosaltres i compartir impressions, mentres anava eixint de la cuina tota l’artilleria clàssica del restaurant, un homenatge a la cuina de la comarca de la Marina, amb una cura i estima pel producte, com quasi ja no es veu.

Tomaques del “terreno”, olives, ceba i fulles de rècula, per separat, amb oli i sal, acompanyats amb una taona de pa de poble amb un pam de molla, senzill i deliciós, i per desgracia difícil de trobar hui en dia. Tot açò gaudint d’una vella tradició de la zona, hui en desús, traure un plat de raïm moscatell per acompanyar les menjaes.

Continuàrem gaudint amb unes més que correctes pilotes de putxero, un sorprenent abadejo amb carabassa i sobre tot amb les clàssiques coques de la marina. Realment, deuríem de parlar d’un assortiment ja que en un moment la taula es va omplir de coques de varis sabors, de ceba, tomaca, verdures, fetes al forn morú, amb abundant i saborós recapte, fines, cruixents, un autentic plaer retrobat, ja que a Oliva també és prou típic aquest plat, però no, no saben igual.

Amb esta tanda de viandes vam tastar el vi que va portar el nostre amfitrió, i que va ser tota una sorpresa. Es tractava d’un vi que fa un celler de la Vilajoiosa, el Mas la Sella, i que va ser tot un descobriment. És un cupatge de Cabernet Sauvignon, Cabernet Franc, Syrah y Marselan amb 11 meses en botes i una producció limitada de 2300 botelles. Molta fruïta, fusta nova ben integrada, amb eixe toc fresc que li dona la marselan, i que fa que la seua potencia alcohòlica no siga desagradable, un vi llarg i deliciós que malgrat no ser D.O. Alacant (no te d.o.) ens vam beure molt a gust.

Alhora vam poder tastar, per fí, un altre vi al que li teníem ganes, el Leva Daniel’s 2006. Del cervell dels vins de Bernabé Navarro (Beryna, Casa Balaguer) Joaquín Gálvez, arriba este vi durant molt de temps exiliat pel món i difícil de tastar per ací. Un vi que de primeres ja sorprèn per la seua elevada coloració morada, amb un nas complexe i gustós, amb un bon equilibri fusta nova-fruïta, i en boca, un glop carnós, potent, amb un pas en boca el·legant, untuós, i un final llarg i persistent, un poc astringent, però agradable. En definitiva un bon vi amb un nom un poc estrany. Vos deixem un enllaç on el pare de la criatura ens conta el per que d’aquest nom.

http://joaquingalvez.com/noticias/2009/04/12/leva-daniels-2006

Mentres, la conversa fluïa al voltant del producte autòcton de la Marina, la situació de l’hostaleria en general, els concursos gastronòmics i sobretot, de la procedència del productes que hi havien a taula. És reconfortant escoltar a persones com Salvador, un restaurador que sap d’on venen les seues tomaques, on creix el raïm que està a taula, etc. La seua estima pel producte d’ací, de proximitat, la coneixença de conreus i tradicions culinàries, no se, és com si ens tranquil·litzara pensar que mentres gent com esta estiga al front d’un restaurant, hi ha productes, sabors i costums, que no és perdran mai.

Després, ja si per dinar, vam poder gaudir del plat típic de les Terrasses, l’arrós al forn. Ens vam decantar per l’arros al forn clàssic de la Marina, amb més racions que comensals com és costum. Mentres Salvador anava contant- nos els diferents estils de costra de la nostra geografia, vam gaudir d’una bona mostra de la costra de la Marina amb la seua costra tova. (a mi m’agrada més la costra “pegolina”) A més, com ens veien cara de passar fam, van traure una altra cassola d’arròs per a degustar. Un arrós al forn de verdures de temporada. Excel·lent sabor, malgrat no portar car ni peix, realment magnífic.

Per a esta part del dinar vam tastar els dos vins que guardàvem per al plat principal. Un Santa Rosa
del 92 i un Beryna Selecció 2008. Interessant duel entre dos pesos pesats dels vins valencians, que no va decebre a ningú. Impressionant el Santa Rosa per la seua vivesa malgrat la seua edat, elegant, amb eixe post gust llarg de cacau, que el fa un vi memorable.

El Beryna crec que podia haver estat un temps més en botella, però no deixa de ser un vi sublim. Un vi molt expressiu en nas, amb molta fruita, records licorosos i tocs minerals. En boca es presentava golós, ben estructurat ,ample, llarg i amb un post gust de café i vainilla.

Crec que tos dos hagueren millorat amb una decantació mes llarga.

Ja arribats a les postres, el nostre president va presentar el que serà la sensació de estos nadals per a la família “Cinc Ceps”, que per crear un poc de suspens, no avançarem res més, ja ho voreu.

Finalitzarem el dinar amb uns bunyols casolans, un poc de magrana i un assortiment de pastissos.

No hi ha bon dinar sense un bon Gintònic, i d’açò a les Terrasses s’han fet especialistes. Llevat de l’opinió que té cadascú del “show” de la canyeta per a mesurar la tònica, i la posada en escena amb eixes copes estrambòtiques, és indubtable que saben de ginebres i tòniques, i tenen varietat i coneiximents de les mateixes per avorrir. És més didàctic unes fotos per tal de que vos feu una idea.

La xerrada enriquidora a sobretaula, amb el restaurant ja tancat, i gaudint d’un bon gin va fer que arribarem a les set de la vesprada sense adonar-nos que l’hora de dinar ja feia estona que havia passat.

Els gintònics i la canyeta…

De visita a Fontanars

El 27 de maig un reduït grup de ceps vam fer una visita a Fontanars dels Alforins. Es tractava d’una nombrosa visita a Bodegas Los Pinos, però per diverses causes, finalment només vam acudir tres persones. El celler es dedica bàsicament a vi per exportació, però vam poder tastar algunes de les coses que fan, que ens va deixar un poc indiferents. Això sí l’edifici és un antic mas, reconvertit d’allò més bonic i interessant.

Vam comprar un poc de vi, quasi per quedar bé (el vi Brote, un blend de Verdil i Viogner amb un toc de fusta, no està del tot malament). Després per fer temps abans de dinar, vam anar a prendre un aperitiu a ca Julio, un verdil, que no es que estaguera massa fresc!

Per al dinar, la concurrència va ser major. Igual que l’altra vegada el Barranquet. A banda del ceps saforencs, es van afegir els amics d’Ontinyent amb els quals compartim grans i bons moments.

De la mà de Quique vam gaudir d’un dinar(ot) ben complet. A banda del sensacional arròs al forn, abans vam fer una megadegustació de productes d’Ontinyent de la Carniceria Medina, on van destacar la llonganissa per untar…espectacular i la sobrassada, i la resta d’embotit!

Per als vins, la temàtiva havia sigut triada acord amb el dinar. Vins Criança de la D.O. Ribera del Duero. La tria no va defraudar, i per a fer la cosa més objectiva, més emocionant i sobretot més divertida, Quique havia preparat paper per tapar tots els vins.

De tot el que vam beure vam seleccionar tres clàssics Carmelo Rodero Crianza 2005, Arzuaga Crianza 2008 i Cillar de Silos Crianza 2006.

Com sempre, molt a gust a Ontinyent i de segur que tornem. O a vore si de la Vall baixen a voren’s a La Safor!

Verdejos de portes obertes

La trobada del Cinc Ceps del 28 d’abril la vam dedicar a la varietat Verdejo. Vam aprofitar l’ocasió, com que eren vacances de Pasqua, per preparar un tast al Tast amb vins joves d’aquest raïm. Com que la verdejo sol produïr uns vins frescos, nets, amables i agradables de beure, agradem a molta gent i dit i fet, va ser la jornada que més gent hem tingut per fer el dinar/sopar mensual. Esta vegada vam acordar portar dos botelles iguals de cada vi per tal que tothom tastara els vins.

Van destacar, com quasi sempre que s’obri una botella, José Pariente Verdejo 2010. També van sorprendre el Verdejo 921, poc habitual; Naia, un encert sempre i Blanco Nieva Pie Franco 2010, amb una excel·lent qualitat preu. Hem tastat altres d’aquest celler i realment són vins a recomanar.

Fora de concurs, per ‘agradables’ confusions, vam gaudir del verdejo de Belondrade y Lurton, un dels que més agraden. Tal vegada no siga el millor verdejo del moment, però sempre és garantia i sinònim de regularitat i savoir faire.

Com de costum el sopar va estar excel·lent de la mà de Laura i Guillermo.