El passat dia 30 de setembre, després de alguns ajornaments, per fi vam poder anar a visitar el restaurant “Les terrasses de la Torre” en Gata de Gorgos. Molts ja havien anat de manera individual, però malgrat açò teníem ganes d’anar tots els “Cepaires” a gaudir de la seua cuina casolana, i autèntica de la nostra comarca veïna de la Marina alta.
Per motius circumstancials, va ser esta una de les convocatòries menys nombroses de totes les que hem fet fins ara, però no li va llevar ni una mica d’encant al dinar. La temàtica vitivinícola triada per a l’ocasió va ser la D.O. Alacant, i amb les nostres botelles ens vam plantar al restaurant, quasi 40 minuts més tard de l’hora que havíem quedat amb Salvador, propietari del restaurant.
El lloc està emplaçat en mig del terme, entre Gata i Xalò, rodejat de pins i amb una bonica vista, sempre que no mires massa cap a la part de l’autopista.El local és gran, res pretensiós, dividit en menjadors més menuts i una terrassa que promet grans moments als dies d’estiu, la decoració fa regust a temps passats, i és que podem dir, per la seua trajectòria, que estem davant d’un restaurant d’eixos de “tota la vida”.
Abans de dinar, mentres esperàvem als ressagats, vam prendre una cervesa realment excel·lent, una A.K. Damm de sabor suau va fer l’espera una mica més curta.
Una volta presents quasi tots, (el cep número 5 seguia perdut amb el cotxe per la serra), i amb un horari quasi més de berenar que de dinar, vam encetar les primeres botelles de vi per tal d’oxigenar-les, mentre prenien nota de la comanda. Com sempre, ens vam deixar aconsellar. Mentre servíem unes copes del primer dels vins que vam tastar, un Enrique Mendoza Petit Verdot, que vam arribar a la conclusió que no era encara el seu any, massa tanins, molta verdor.
En eixe moment va seure a taula Salvador, portant la seua botella de vi, per dinar amb nosaltres i compartir impressions, mentres anava eixint de la cuina tota l’artilleria clàssica del restaurant, un homenatge a la cuina de la comarca de la Marina, amb una cura i estima pel producte, com quasi ja no es veu.
Tomaques del “terreno”, olives, ceba i fulles de rècula, per separat, amb oli i sal, acompanyats amb una taona de pa de poble amb un pam de molla, senzill i deliciós, i per desgracia difícil de trobar hui en dia. Tot açò gaudint d’una vella tradició de la zona, hui en desús, traure un plat de raïm moscatell per acompanyar les menjaes.
Continuàrem gaudint amb unes més que correctes pilotes de putxero, un sorprenent abadejo amb carabassa i sobre tot amb les clàssiques coques de la marina. Realment, deuríem de parlar d’un assortiment ja que en un moment la taula es va omplir de coques de varis sabors, de ceba, tomaca, verdures, fetes al forn morú, amb abundant i saborós recapte, fines, cruixents, un autentic plaer retrobat, ja que a Oliva també és prou típic aquest plat, però no, no saben igual.
Amb esta tanda de viandes vam tastar el vi que va portar el nostre amfitrió, i que va ser tota una sorpresa. Es tractava d’un vi que fa un celler de la Vilajoiosa, el Mas la Sella, i que va ser tot un descobriment. És un cupatge de Cabernet Sauvignon, Cabernet Franc, Syrah y Marselan amb 11 meses en botes i una producció limitada de 2300 botelles. Molta fruïta, fusta nova ben integrada, amb eixe toc fresc que li dona la marselan, i que fa que la seua potencia alcohòlica no siga desagradable, un vi llarg i deliciós que malgrat no ser D.O. Alacant (no te d.o.) ens vam beure molt a gust.
Alhora vam poder tastar, per fí, un altre vi al que li teníem ganes, el Leva Daniel’s 2006. Del cervell dels vins de Bernabé Navarro (Beryna, Casa Balaguer) Joaquín Gálvez, arriba este vi durant molt de temps exiliat pel món i difícil de tastar per ací. Un vi que de primeres ja sorprèn per la seua elevada coloració morada, amb un nas complexe i gustós, amb un bon equilibri fusta nova-fruïta, i en boca, un glop carnós, potent, amb un pas en boca el·legant, untuós, i un final llarg i persistent, un poc astringent, però agradable. En definitiva un bon vi amb un nom un poc estrany. Vos deixem un enllaç on el pare de la criatura ens conta el per que d’aquest nom.
http://joaquingalvez.com/noticias/2009/04/12/leva-daniels-2006
Mentres, la conversa fluïa al voltant del producte autòcton de la Marina, la situació de l’hostaleria en general, els concursos gastronòmics i sobretot, de la procedència del productes que hi havien a taula. És reconfortant escoltar a persones com Salvador, un restaurador que sap d’on venen les seues tomaques, on creix el raïm que està a taula, etc. La seua estima pel producte d’ací, de proximitat, la coneixença de conreus i tradicions culinàries, no se, és com si ens tranquil·litzara pensar que mentres gent com esta estiga al front d’un restaurant, hi ha productes, sabors i costums, que no és perdran mai.
Després, ja si per dinar, vam poder gaudir del plat típic de les Terrasses, l’arrós al forn. Ens vam decantar per l’arros al forn clàssic de la Marina, amb més racions que comensals com és costum. Mentres Salvador anava contant- nos els diferents estils de costra de la nostra geografia, vam gaudir d’una bona mostra de la costra de la Marina amb la seua costra tova. (a mi m’agrada més la costra “pegolina”) A més, com ens veien cara de passar fam, van traure una altra cassola d’arròs per a degustar. Un arrós al forn de verdures de temporada. Excel·lent sabor, malgrat no portar car ni peix, realment magnífic.
Per a esta part del dinar vam tastar els dos vins que guardàvem per al plat principal. Un Santa Rosa
del 92 i un Beryna Selecció 2008. Interessant duel entre dos pesos pesats dels vins valencians, que no va decebre a ningú. Impressionant el Santa Rosa per la seua vivesa malgrat la seua edat, elegant, amb eixe post gust llarg de cacau, que el fa un vi memorable.
El Beryna crec que podia haver estat un temps més en botella, però no deixa de ser un vi sublim. Un vi molt expressiu en nas, amb molta fruita, records licorosos i tocs minerals. En boca es presentava golós, ben estructurat ,ample, llarg i amb un post gust de café i vainilla.
Crec que tos dos hagueren millorat amb una decantació mes llarga.
Ja arribats a les postres, el nostre president va presentar el que serà la sensació de estos nadals per a la família “Cinc Ceps”, que per crear un poc de suspens, no avançarem res més, ja ho voreu.
Finalitzarem el dinar amb uns bunyols casolans, un poc de magrana i un assortiment de pastissos.
No hi ha bon dinar sense un bon Gintònic, i d’açò a les Terrasses s’han fet especialistes. Llevat de l’opinió que té cadascú del “show” de la canyeta per a mesurar la tònica, i la posada en escena amb eixes copes estrambòtiques, és indubtable que saben de ginebres i tòniques, i tenen varietat i coneiximents de les mateixes per avorrir. És més didàctic unes fotos per tal de que vos feu una idea.
La xerrada enriquidora a sobretaula, amb el restaurant ja tancat, i gaudint d’un bon gin va fer que arribarem a les set de la vesprada sense adonar-nos que l’hora de dinar ja feia estona que havia passat.
Els gintònics i la canyeta…
Cinc Ceps 